Visita de Màrius Sampere

Màrius Sampere va visitar la nostra escola el passat Dijous. Els alumnes de literatura catalana ens havíem estat preparant la seva visita per mitjà dels blogs. Res d’especial, tan sols varem fer el que fem sempre amb tots els poetes : buscar poemes i comentar-los. Alguns voluntaris, van voler llegir els seus poemes, mirant de comentar-los sense arriscar-se massa. És comprensible, perquè el fet de tenir-lo en persona feia molt més de respecte alhora de deixar anar la imaginació. Màrius Sampere va confessar no recordar alguns dels poemes que varem llegir, ja que en tenia tants i tants. Però tot i així, la seva visita va ser gratificant i benvinguda per tot el curs de primer de batxillerat.Ell, es va mostrar agraït i fins i tot sorprès de que tanta gent hagués assistit per veure’l. Finalment, varem acabar la seva estada a l’escola amb un petit detall per part de tots. Màrius Sampere va fer que el nostre curs de literatura fos més realista i tingués més sentit.

Màrius Sampere

Màrius Sampere i Passarell va néixer el 28 de desembre de 1928 al carrer de la Igualtat (actual carrer Cartagena), al barri del Guinardó a Barcelona. El 1929 els seus pares es van separar fins el 1941, i va viure amb la seva mare i la seva família. Màrius Sampere es va educar a les escoles del seu barri, tot just va acabar la guerra civil, i posteriorment va cursar el batxillerat a l'Institut Balmes i en una acadèmia privada.

Entre 1939 i 1949 va fer les primeres temptatives poètiques en castellà. Va ser a partir del 1942 que, en tornar a viure junts els seus pares, van establir-se a Sant Adrià del Besòs. Entre el 1944 i el 1945 va treballar en el món dels estudis fotogràfics i la publicitat a Badalona. Treballarà en aquesta professió fins al final de la dictadura, quan es va convertir en funcionari de l'administració en qüestions d'assessoria i normalització lingüística. El 1953 va estudiar solfeig, piano, harmonia i contrapunt. Tot plegat, aquesta formació, el va portar a composar lletres per a cançons i també música, sobretot entre el 1963 i el 1967 al Grup Estrop. No va ser fins a final dels anys cinquanta que va projectar-se socialment com a poeta.

No és fins al 1958 que comença a escriure les seves poesies en català. La seva obra, tot i que ha patit una escassa difusió, ha perfilat un dels poetes més destacats i notables de la seva generació. En aquest sentit, el 1961 i el 1962, de retorn d'un viatge a Escòcia i Anglaterra va expressar les seves impressions en el que es convertiria en el seu primer llibre en català, Viatge amb automòbil que el precediria L'home i el límit, amb el qual va guanyar el premi Carles Riba el 1963. El recull, però, no va ser publicat fins tres anys més tard, l'any 1968. A final dels anys seixanta l'autor es va establir professionalment a Santa Coloma de Gramenet, i el 1969 es va casar amb Maria del Carme Tarrés. El 1972 va ser anomenat Mestre en Gai Saber, Flor Natural a Zuric, Viola a Brussel·les i Englantina a Ginebra. Dos anys més tard va guanyar el premi President Macià a Amsterdam que va ser publicat dins de Poemes de baixa freqüència, i el 1975 va tornar a guanyar un nou premi, el Ribas i Carreras de Blanes amb aquest mateix recull, publicat el 1976. Aquest volum aplega gairebé la meitat de la seva producció inèdita entre 1963 i 1973. El 1980 Màrius Sampere va quedar finalista del premi López Picó de Vallirana. Dos anys més tard, el 1982, va guanyar el premi Jordi de Sant Jordi a València amb Samsara. En aquesta dècada Sampere incorpora dos canvis importants a la seva obra, una dedicació més professional i un compromís estable de la publicació de la seva obra. El 1983 va ser un dels finalistes del premi Vicent Andrés Estellés amb Qüestions menors, i a l'any següent va ser guardonat amb el premi Miquel de Palol de Girona amb Llibre de les inauguracions. Posteriorment va publicar altres reculls de manera més o menys regular entre les que destaquen Oniris i el tret del caçador, el 1987, L'ocell que udola, el 1990, La taula i les estrelles, el 1992, La cançó de la metamorfosi, el 1995, Demiúrgia, el 1996 i Premi de la Institució de les Lletres Catalanes, Thanatos suite, el 1997 i l'antologia poètica Si no fos en secret, el 1999.

El mateix autor ha desmentit a aquells que l'han inscrit en la tendència poètica anomenada realisme social i es considera més aviat eclèctic. Entre els poetes que en destaca hi ha els estrangers Jacques Prévert, Quasimodo o Eliot, tot i que en els seus inicis es va sentir molt a prop de Gabriel Ferrater. Els temes que Sampere tracta de manera constant són la tragèdia humana, no necessàriament trascendent, protagonitzada per l'amor, el dolor o la mort. El seu estil arriba a transmetre confessions personals, plenes de clarobscurs, on la contradicció forma part de la reflexió i de la naturalesa dels poemes. Sampere deixa entreveure, al llarg de la seva producció poètica, les seves preocupacions metafísiques. Amb mostres de tendresa i ironia, també es deixa endur pel sarcasme, en algunes ocasions fins i tot irreverent.

He fet l'amor en tu

He fet l’amor en tu i tu, deixant-te fer, en mi,tots dos, l’hem fet,sense saber que es deia amor,volent no ser trobatsamb la vergonya de tanta vida. Tot seguit,massa de pressa,hem recollit la roba,ens hem alçat de la terrai hem continuat morint. 

L’any  1969 Màrius Sampere, es va casar amb Maria del Carme Tarrés. Aquesta dona li va oferir, seguretat i suport emotiu i intel·lectual. He relacionat aquest poema amb la seva relació amorosa, en la qual tots dos es van donar el que necessitaven i com en un procés de simbiosi es van fer feliços mútuament.L’amor que ella li ofereix suposa una gran estimulació i inspiració cap a la seva creativitat com a poeta.L’amor és invisible i passa sense que te’n adonis, no sabem quan passa, quan està passant ni quan deixa de passar. L’amor ens fereix i de vegades també ens fa tornar estúpids, per la qual cosa això ja és un motiu per tenir por de enamorar-se sense ser correspost.T’enamores i al principi tot és joc, però si realment vols seguir enamorant-te, t’aixecaràs per seguir caminant, vivint i finalment morint amb aquella persona que un dia et va aixecar de terra.

Hi ha una por

Hi ha una por que a tots ens fa iguals,avança entremig de les horesjustament perquè aquell que esperàvemno arribai nosaltres ja fa tanta estona que hi som!, aquesta porque tots coneixem i no veiem enllocperquè tant i tant no arribaaquell que esperàvem i nosaltres sí!  

La mort pot arribar en el moment menys esperat i ens arriba a tots per molt diferents que siguem. Una vida esperant a morir perquè al final ens agafi desprevinguts, però no deixa de ser una por amb la que convivim des de que en som conscients. La mort és invisible, és un estat psicològic que tots desconeixem fins que ens hi trobem. Som conscients de que hem de morir, no sabem quan, ni perquè i tampoc sabem com és.

Fernando Pessoa

Lisboa, 1888-1935)

Visqué de petit a Àfrica del Sud i adoptà l’anglès com a llengua literària. El 1905 retorna a Lisboa.
“A més de la poesia ortònima (és a dir, signada pel poeta amb el seu propi nom), la qual es manté essencialment fidel, si bé amb un accent personalíssim a la tradició lírica nacional, cal considerar l’obra heterònima, atribuïda per l’autor a tres poetes ficticis, prou diferents i perfectament caracteritzats: Alberto Caeiro, ricardo Reis i Álvaro de Campos. El primer, mestre dels altres dos, dóna a la seva obra un contingut filosòfic antimetafísic; Ricardo Reis es complau en un neoclassicisme horacià i desencisat, mentre que Álvaro de Campos se situa en una línia d’avantguardisme apassionat i d’expressió vehement, un poc a la manera de Walt Whitman.”
“En el número únic de Portugal Futurista [1917], Almada-Negreiros i Álvaro de Campos llancen els seus Ultimatos en rebuig de l’idealisme romàntic petit burgès i de les formes culturals que l’expressen. El d’Álvaro de Campos és especialment irreverent i iconoclasta. Les figures consagrades de la literatura europea de l’època –Anatole France, Barrès, Bernard Shaw, Chesterton...- hi són posades en duríssima solfa; Maeterlinck és definit com a “fogó del Misteri apagat” i Kipling rep la qualificació d’”imperialista del ferro vell”. La cultura europea o, si més no, la seva decadència, és atacada de front. [...] la modernitat ha estat inaugurada dins el context de la literatura portuguesa.”
(Josep M. Llompart)

AUTOPSICOGRAFÍA

El poeta es un fingidor.
Finge tan completamente
Que hasta finge que es dolor
El dolor que de veras siente.

Y quienes leen lo que escribe,
Sienten, en el dolor leído,
No los dos que el poeta vive
Sino aquél que no han tenido.

Y así va por su camino,
Distrayendo a la razón,

El tren girando con cuerda
Que se llama corazón.

                                     Fernando Pessoa

.De vegades per obtenir un bon resultat d’una obra ens podem arribar a ficar tan en un paper fingit que ens oblidem de la nostra pròpia identitat i del que realment sentim. Les millors paraules sorgeixen del sofriment. El poeta es centra tan en la seva obra i en els detalls que fan que sigui realista ,que s’oblida de que realment potser no és tan lluny de la mateixa realitat. Darrere de les paraules i dels fulls sempre pot haver-hi sentiments reals i no tan reals. La gent sent l’escrit però mai serà capaç de sentir el que sent qui ho ha escrit. Creiem que les paraules són una decoració i que no estan basades en la realitat. El poeta té dos funcions : transmetre allò escrit o escriure allò que sent i que mai ningú arribarà a entendre excepte ell.El poema tan sols és el reflexa del full al lector i del full als sentiments del poeta.

Corrandes a gust popular

*
Val la pena ser discret?
Jo no ho sé, si val la pena.
El millor és estar quiet
i fer la cara serena.

*
Totes les coses que dius
no són, en fi, veritat.
Però, si ens fan ser feliços,
això és la felicitat.

*
El molinet de cafè
fa pols aquells grans que mol.
La pols que és ja la meva ànima
va moldre qui em deixà sol.

*
Aigua que passa i que canta
és aigua que fa dormir...
Somiar és cosa que encanta,
pensar però no sentir.

*
El dia de Sant Joan
hi ha fogueres i follies;
uns gaudeixen, altres no,
talment com els altres dies.

 

Fernando Pessoa

Corrandes a gust popular s’estructura en 5 estrofes de 4 versos cadascuna.

1. La discreció és una cosa incerta, moltes vegades no sabem perquè som discrets per tant..... ens diu amb sinceritat i sense entrebancs que ell no sap si realment serveix d’alguna cosa actuar amb discreció, val més actuar amb normalitat.
2. De vegades ens auto enganyem per fer-nos contents. Les mentides fan la felicitat? Sí, enganyar-nos a nosaltres mateixos ens fa crear una felicitat fictícia amb la que ens sentim agust sense voler acceptar que potser realment no hauria de ser així.
3. A la tercera estrofa trobem ja algunes figures retòriques com ara metàfores i personificacions. El molinet de cafè és una persona que destrossa els grans i els fa pols, els grans són l’ànima del poeta. Seguint amb el molinet com una persona ens diu que és el mateix que el destrossa i el deixa sol a la vegada.
4. En aquesta estrofa ja no tenim les pistes tan clares però per lògica podem acabar dient que el soroll de l’aigua és tranquil·litzador i el fa dormir. Quan dorms somies i somiar vol dir pensar però no sentir.
5. Finalment eludeix a una festa popular que sol ser animada però ell li treu aquest encant remarcant que tot i ser festa pot haver-hi gent que s’ho passi bé i gent que no deixant de banda que sigui festa. Una festa no taparà les nostres preocupacions i els nostres mals. És un dia com tots els altres.

Alguns dimonis nous sota la capa del sol

Dolents dimonis s'infiltren als amors i quan l'amor va créixer més, paties com els reixats que apamen els furors heroics del lleopard que contenies i alhora refrenaves un somriure com un vent aturat entre les fulles perquè l'amor no vol deixar-te viure i a mi del teu somrís només despulles, flors del martiri vestides de desdeny, l'enclusa ardent entre roses de glaç, t'esquivo el riu i el pou, l'àngel m'empeny i al precipici obert va alegre pas. Llavors volant d'infern tropa dolenta o bé la teva fe de caure em salva collint-me com un brot d'herba pudenta a l'hora del poder [abans de l'alba] per treure'm de la fórmula la flor que tu pots treure de la meva vi- da retenint tu el somriure i jo el plor, mesclant la droga dura amb romaní. Dimonis totxos s'infiltren als amors però no els gosen desarticular sentint tots que la dea dels fervors tan dolços no la poden ni pensar. Què importen quatre mates arrencades a la reserva escassa del meu cor si veig ara als teus llavis les onades morint besant un llit d'arena d'or... I els pobres satanassos es pregunten d'on té la força de tancar-se l'ostra, on és la llum on els nos no ens desmunten, on no es veu res, on hi ha la força nostra. La perla del somriure continua vivint al seu palau de vora mar i ho diuen els teus ulls en la llum nua d'aquest amor angèlic i solar.

Poemes inèdits, 2001

Aquest poema d’Enric Casasses es titula “ Alguna dimonis nous sota la capa de sol” i es basa en una visió del amor amb unes rimes i comparacions que en treuen la seva part dramàtica. El poema es divideix en nou estrofes de quatre versos cadascuna. Durant la primera i la segona estrofa el poeta parla d’aquelles terceres persones que s’imposen en una relació i del patiment de l’enamorat , de la ràbia acumulada i de com pateix per no alarmar-se davant d’aquesta situació. Descriu com solem posar bona cara davant d’aquells petits problemes que semblen tan insignificants vistos exteriorment però que ens poden interiorment. Tracta l’amor com una cosa que impedeix viure , el teu sofriment és tan gran que posa en dubte la teva vida.Ala tercera estrofa amb un seguit de figures retòriques potser incomprensibles per a nosaltres , entenem que les noies van vestides per seduir però hi ha algú que no et permet ser seduït , algú que t’empeny cap al precipici ,aquell amant gelós. Entre les estrofes quatre o cinc parla malament de la noia, parla de que el tracta malament i gaudeix veient com pateix pel seu amor.Seguidament torna a parlar de les terceres persones que intervenen en les relacions de les altres. A la setena estrofa el poeta diu que malgrat tot el mal que aquella dona li hagi pogut causar , quan la mira i la veu se’n oblida. A la penúltima estrofa d’una manera original el poeta dóna importància a aquella gent que segueix lluitant per amor , aquella gent que no es desmunta davant de les negacions o davant de la foscor. El poema finalitza amb un seguit de figures retòriques que fan referència al físic de la noia ( la perla, el mar, ) i a l’amor ( angèlic i solar). Aquest poema m’ha costat una mica d’entendre però he conclòs que tracta l’amor i el seu patiment  d’una manera natural , d’una manera potser espiritual i a la vegada cruel.

http://www.sant-cugat.net/daltabaix/cas.htm

Enric Cassases

Enric Casassas (Barcelona 1951) Poeta. Fill d'Enric Casassas i Simó. La seva obra mostra influències molt heterogènies (de la poesia medieval al surrealisme, passant pel Renaixement i el Barroc). És autor de La cosa aquella (1982, premi Crítica Serra d'Or de poesia 1992), No hi érem (premi Crítica de poesia catalana, 1994), Desfà els grumolls (1994), Calç (1996, premi Carles Riba 1995), D'equivocar-se així (1997, premi Ausiàs Marc de Gandia 1996), Coltells (1998), Plaça Raspall: poema en set cants (1998, premi Ciutat de Palma de poesia 1999), Canaris fosforescents (2001), Que dormim (2002)

Senyor

Cal dir que m'ha costat decidir-me sobre quin poema escollir entre la gran varietat de la qual Joan Brossa disposa. Finalment he triat Senyor, que pertany a poemes objecte.

La imatge del poema Senyor, ens mostra un barret de copa amb una clau per donar-hi corda al cantó.

Sincerament, després de veure gran part de la col·lecció de poemes objecte que aquest home té, ja no sé que pensar sobre el significat del poema, ja que jo potser no tinc aquesta visió tan abstracte de coses tan simples. 

En fí, trobo que si ha volgut simbolitzar la paraula senyor així és perquè normalment quan diem " és tot un senyor", ens estem referint a una persona que simplement intenta donar una imatge de correcció, un posat seriós i plenament conscient dels seus actes. Per això la clau per donar corda al costat, perquè quan som senyors ens comportem com si no fóssim nosaltres, com si ens haguéssin donat corda per actuar correctament i per dir-ho d'alguna manera " no fer disbarats" fora de context. Els senyors tots es comporten igual, amb educació i sense moviments fora de lloc, que donaria a ser com un ninot.  Si ens hi fixem, la corda esta clavada al que seria el cap del home, és a dir on hi guarda els seus ideals, les seves idees o pensaments profunds, per tant el fet de que s'hagi introduit aquesta clau just al cap vol dir que esta bloquejant qualsevol acte o pensament propi de la persona.  Així arribem a la conclusió del senyor elegant com a ninot de corda. Una idea força original, a la vegada molt còmica i certa.

Cal dir que he trobat original tot el repertori de poemes objecte de Joan Brossa , de tant en tant va bé mirar-se l'entorn amb humor.

 

Cossos

Mentre el cos de bombers tenen   

botes inadequades

cascos que s'escalfen

falta de màscares

falta de telèfons portàtils

i manca de cotxes   

el cos de policia ha estat reforçat amb   

cascos d'acer

jeeps

cotxes-cisterna

bombes lacrimògenes

 i material de tota mena.  

 *   

Han volat amb cartutxos de dinamita el monument al fundador de la Guàrdia Civil. L'ona expansiva ha produït un greu tremolor en parets i fonaments i ha fet saltar les vidrieres de la planta primera de la Comandància de la Guàrdia Civil.   

Joan Brossa

 Aquest poema , potser una mica pessimista amb alguns aspectes crítics, ens intenta fer reflexionar sobre que d’alguna manera tots hem d’estar preparats perquè al final necessitem ajudar-nos els uns als altres. Cal buscar l’equilibri entre aquests dos exemples, perquè sinó al final no ens valdrem de res. Les dues primeres estofes estan oposades, una és tot al contrari que l’altre, la qual cosa en llenguatge literari és descriu com antítesi. L’ultima estrofa i la que ens fa reflexionar sobre les dues anteriors,  es basa en una fusió de les altres, la qual cosa ens fa veure més clarament l’error que solem cometre al millorar uns aspectes i deixar de banda d’altres simplement perquè els considerem més importants, o bé suposem que mai es podria donar el cas de que ens ajudessin a millorar els altres de més importants.  

Calcomanies 1972

Joan Brossa

La mesura d'un home

 

 

Ben sospesat, els dies

de joventut valen molt

per no donar-los un alt preu.

Si fóren rics de foc i d'acció i disponibles

a tot

-una nit estelada

no la desdenyis, no val menys que els erms

transitats per la mort.

Si fóres

fracàs, anhel i solitud i reserva

de la guspira que encen boscos

i no sols

projecte avar de guanys

d'hipòcrita domini,

sobretot si fores

pur en el pur, diré que vas donar

la mesura d'un home.

Joan Vinyoli ( Vent d'aram)

 

Aquest poema es titula La mesura d'un home, es divideix en tres estrofes. A la primera part ens diu que la joventut és aquella etapa en la qual no podem perdre el temps, que s'ha d'aprofitar al màxim i que es un temps valuós i irrecuperable. Relaciona el temps valuós amb una nit estelada, d'aquelles que no s'han de deixat de presenciar.

Finalment amb una sèrie de paraules que podrien descriure les situacions en les quals ens podem trobar alguna vegada a la vida, (situacions perjudicials bàsicament) es pot dir que som un ésser humà.

El campanar

 

Sovint, sovint, com per la dreta escala d'un campanar, 

fosca i en runes, pujo cercant la inaccessible llum; 

ple de fatiga dono voltes, 

palpants els murs en la tenebra espessa, 

graó rera graó. 

Però de temps en temps, 

sento la veu de les campanes,

clara i alegre, ressonar, 

tocant a festa allà en l'altura, 

i veig per la finestra en el silenci de l'alba els camps estesos,

esperant. 

Aurores de la infància,

 com us trobo llavors, 

ah, com encara dintre meu, 

una llavor de joia perdurable pugna per fer-se planta exuberant! 

Com crides, infantesa, en les profundes capes del cor, 

com, de genolls, et trobo, 

Déu meu, llavors, tornat pura lloança!  

Joan Vinyoli ( Les hores retrobades)

A la primera estrofa del poema, el poeta ens manifesta que la seva vida és incerta, no sap cap a on va i a causa d’això la seva felicitat és quasi inaccessible, tot i així ell segueix i tira endavant amb un posat pessimista. Malgrat aquests entrebancs que se li oposen pel camí, com ara són els graons, ell els supera amb els ulls tancats i amb dificultats, però la felicitat encara es troba distanciada. De vegades la felicitat es veu de lluny, com una esperança, com una motivació per seguir i saber que realment es allà i existeix i només la aconseguirà a poc a poc i amb esforç per això la metàfora de que el paisatge l’espera en silenci. Finalment parla sobre la seva infantesa i de com l’enyora. La infantesa és una etapa en la qual no ens adonem de les desgràcies exterior i que som plenament feliços , de vegades això també és bo. Joan Vinyoli porta la seva infantesa mol endins seu i mai se la podrà treure de sobre, mai podrà oblidar aquells moments tan feliços i que ara costen tan d’aconseguir.

Joan Vinyoli

Barcelona 1914-1984. Poeta. El seu pare va morir quan tenia quatre anys i va viure una infantesa marcada per les penúries econòmiques familiars i la felicitat dels estius passats a Santa Coloma de Farners, paisatge sovint evocat en la seva poesia. Cursà estudis de comerç i als setze anys entrà a treballar a l’editorial Labor, on va exercir càrrecs diversos, fins a la seva jubilació el 1979.

De vocació inicial vacil·lant i de formació autodidacta, Vinyoli concep la poesia, a la manera ribiana, com una eina indagatòria i de coneixement sobre un mateix i sobre el món i com una forma de realització espiritual. La seva lírica, deutora del romanticisme alemany i el postsimbolisme evoluciona progressivament cap a una poesia metafísica i existencial empeltada d’un realisme de caire experiencial i moral. La poesia és, per a Vinyoli, una via d’arrelament en la realitat i de transcendència d’aquesta i el mitjà òptim, de salvació, per superar l’estat d’indigència que el poeta creu inherent a la condició humana.

La seva producció poètica pot dividir-se en dues etapes: la primera, que va de 1937 a 1963 i en la qual és fidel al mestratge de Riba i Rilke, és la de formació i consolidació. Està caracteritzada pels constants replantejaments poètics i per la ferma voluntat de construir-se una veu lírica personal. Publica cinc reculls poètics: Primer desenllaç (1937), un llibre menor en què preval la voluntat d’art a l’autèntica poesia; De vida i somni (1948), escrit segons una nova forma de concebre el quefer poètic, més com «un misteri quasi religiós que com un ofici»; Les hores retrobades (1951), de to marcadament elegíac i que inaugura l’etapa de consolidació de Vinyoli, que comportarà el pas decisiu des del descriptivisme paisatgístic inicial fins al procés de simbolització tan característic de la seva obra posterior; i El Callat (1956), que es conforma com el volum central i més reeixit de la primera època.

L’any 1963, i després de set anys de silenci, en els quals, però, escriu la primera versió de Llibre d’amic, Joan Vinyoli publica Realitats, un llibre irregular i heterogeni en què el poeta vacil.la entre seguir fidel als postulats poètics que han presidit l’escriptura d’El Callat o adscriure’s al model de poesia realista i engatjada que impera en aquell moment a Catalunya.

La segona etapa, que va de 1970 a 1984, és la de maduresa i plenitud poètiques i coincideix amb el moment de màxim reconeixement per part de la crítica (premis, ressenyes, lectures poètiques...) i del públic lector. És també la més fecunda: edita un total d’onze llibres de poemes, a més de dos reculls d’obra poètica, Poesia completa 1937-1975 (1975) i Obra poètica 1975-1979 (1979), i dos volums de traduccions de la poesia de Rilke, Versions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985), que apareix pòstumament. Entre 1970 i 1975, Vinyoli publica els volums Tot és ara i res (1970), Encara les paraules (1973) i Ara que és tard (1975), que formen un tríptic unitari, pel to desolat i pel plantejament existencialista que els caracteritza.

Amb Vent d’aram (1976), s’inicia el darrer tombant de la seva poesia, molt intens i productiu, malgrat els constants problemes de salut. Els llibres publicats en aquests anys giren al voltant de tres eixos temàtics: l’amor, la mort i la poesia. Llibre d’amic (1977), El griu (1978) i Cants d’Abelone (1983, però escrit el 1979) són llibres de temàtica amorosa, ja sigui des d’un vessant místicoespiritual o més explícitament eròtic (El griu). Amb el recull Cercles (1979), de to amarg, però lúcid, Vinyoli intenta una reflexió metafísica sobre l’existència; mentre que en els darrers poemaris, A hores petites (1981), Domini màgic i Passeig d’aniversari (1984), el tema central és el de la polarització entre la consciència de la mort i la dimensió màgica i transcendent de la paraula poètica. A les acaballes de la vida, el poeta s’aferra en l’àmbit líric com a únic mitjà per fer front a l’embat del temps i la fragilitat de l’existència: «Tot és lluny i prop, / i no s’acaba mai aquest viatge / per les paraules: / ja no tinc res més.»

L’obra de Joan Vinyoli, de gran coherència i unitat, malgrat la diversitat de formes i estils, i elaborada al marge de modes, escoles i tendències, esdevindrà, sobretot a partir dels anys setanta, punt de referència de les noves generacions de poetes, tant pel caràcter original de la seva proposta estètica i del seu univers imaginari com per l’autenticitat i la modernitat de la seva veu lírica.

No puc, de nit, i a l'aventura

 

NO PUC, DE NIT, I A L'AVENTURA ...

No puc, en nit de sal, dolent,

Petjar les cales on, vençudes,

Les testes dels herois, al vent,

Són paperassa antiga. Rudes,

Algues i molsa i ventolera

Hi inscriuen llur nom: Missatge

De llum a recer dels esculls!

Plouen més cares, i les platges

Són, fugaç, una encesa d'ulls

Mentre el clam mor a la pedrera.

No puc, de nit, i a l'aventura

Escriure el Nom al gruix del mur

Que em cela el Tot a l'hora impura;

Ni, foguejant l'escrit del Fur,

passar el portell sense bandera.

 

Josep Vicenç Foix 

Aquest poema forma part del llibre Desa aquests llibres al calaix de baix, publicat el 1964.  L’any en que es va publicar possiblement tingui molta relació amb el que tracta ja que aquella any a Catalunya es va esdevenir un corrent polític basat en la independència dels Països catalans i la creació d’un Estat Català. Aquest poema ens mostra amb un seguit de petites descripcions d’elements de la natura com d’important és per al poeta ser identificat amb la seva pàtria, com és d’important tenir una bandera, i sense tot això ell no és capaç de fer res, no és capaç de seguir. Tot queda en miserable si ell perd la identitat d’allà on prové. També ens diu que no pot continuar mentre veu que Catalunya s’està perdent.

Sé un poble lluny de provença

  

SÉ UN POBLE LLUNY DE PROVENÇA ( on he deixat les claus)

 

A Concepció Martí

Sé un poble lluny de Provença

Blanc de pètals de matí,

No hi ha torres de defensa

Ni contrades de remença

Sense casa ni molí.

Ni enyorança, ni temença,

Ni l'ocell en roc marí:

La vinya pertot s'agença

I en ermots en defallença

Creix el blat d'etern nodrir.

Tot és llum a l'hora tensa

Amb frescors de monestir;

Per una Alta Complaença

El sol hi lleva semença

En rostolls de bon seguir.

Tot és do, tot recompensa

I l'Extrema Coneixença

Per qui en sap trobar el camí;

A l'Alba de la Naixença

Tu i jo hi voldríem morir.

Josep Vicenç Foix

Aquest poema pertany al llibre On he deixat les claus (1953).

En aquest poema, l’autor ens intenta transmetre la seva necessitat de marxar d’allà on prové amb un seguit de petites descripcions que designen aquest poble lluny de Provença del qual ens parla al principi i on ell desitja anar a parar. El poeta és un exiliat de la seva pròpia terra, possiblement fent referència a la guerra ell se sent descolocat i desarmat, no té on anar ja que les condicions l'han obligat a marxar d'allà on provenia. Ens parla de sentiments com la enyorança, la temença. Quasi tots els versos acaben amb “ensa” o “ença” per donar musicalitat al poema. Cap al final tracta sobre que és aquella gent intel·ligent la que sap i vol trobar un lloc agradable per posar fi a la seva vida, cosa força dificil i complicada en temps de guerra.

 

Caterina Albert / Víctor Català

 

La relació entre la personalitat d'una persona amb la seva obra és important fins al punt de que la gent comenci a interpretar allò que l'autor no volia transmetre. Caterina Albert era una dona i va adoptar el pseudònim de Víctor Català ( victòria catalana), només perquè la societat acceptes el seu art. La seva literatura sovint era qualificada de crua, freda i tràgica. El fet de que fos una dona amb un pseudònim masculí no influenciava les seves obres ja que com ja sabem la majoria es tracten melodrames amb protagonistes femenines. Tot  així es van començar a escampar rumors sobre el seu sexe , orientació sexual etc. Però tot i això Caterina Albert tenia una personalitat no massa relacionada amb tot el que es deia d'ella, era una persona acostumada a anar a la seva, culta, educada, potser amb poca experiència per falta d'ensenyament instructiu i possiblement molt més dona que no pas les ciutadanes. En fi, tot el que s'ha especulat sobre ella no són més que rumors, Caterina Albert només era una persona que es va trobar en unes determinades circumstàncies i es va veure obligada a adoptar un pseudònim perquè avui en dia sigui unes de les escriptores més reconegudes de la literatura catalana.

Josep Vicenç Foix

Josep Vicenç Foix i Mas, poeta, periodista i assagista, nasqué a l'antic poble de Sarrià, avui barri de Barcelona, el 1893 i morí el 1987. Signà la seva obra amb el nom J.V. Foix.Inicià els estudis de dret i continuà el negoci de la pastisseria familiar.Fou redactor de La revista, on col·laborà estretament amb Joaquim Folguera i hi publicà els primers poemes (1917). Va ser també l'animador de la revista sarrianenca La consola (1919-1920), on inserí ja algun cal·ligrama.Va ser redactor de L'amic de les arts (1926-1928), de Sitges, i de Quaderns de Poesia (1935-1936), on figuren els seus principals textos teòrics sobre l'avantguarda. Fou amic de Dalí, Miró, Éluard i García Lorca.

I beg your pardon

 

I beg your pardon (1979)

Quan el centre del món

no ets ben bé tu

(per més que en tinguis la il•lusió),

si et desvetllaven enmig de la nit,

no vulguis preguntar-te per què vius:

distreu-te rosegant l'ungla d'un dit.

 

Quan el centre del món

queda tan lluny

de tu

que honestament

comences a saber que no ets ningú,

para't per un moment

i venta al primer nas un cop de puny.

 

Problemes cada volta més esquius

et vénen a torbar la dolça son.

Sols et faltava ja, pel que tu dius,

llucar que no ets del tot centre del món.

 

Parent de Badalona o d'Istanbul,

tant si ets actiu com si fas el gandul,

en aquest nostre món sense demà

és molt difícil de guanyar-te el pa.

No et donaré ni el més petit consol,

et volaran un dia qualsevol.

Però entretant evita alguns transtorns,

posant-te ben cordats els pantalons      

Salvador Espriu

Aquest poema es divideix en quatre estrofes. A la primera ens vol transmetre la idea de que si no destaquem en alguna cosa i algú ens trenca les il·lusions no ens hem de desmoralitzar ni trencar-nos el cap amb preguntes que no porten enlloc sinó que hem de buscar una altra sortida i no estancar-nos.

A la segona estrofa fa referència a què quan ens adonem de que nosaltres no som el millor de tot i que molta gent no depèn de nosaltres ( hem fracassat), és quan comencem a saber que d'entre tanta gent nosaltres no som res en comparació. Com a remei cap al final del vers posa la violència, que més que violència podríem dir que és un mètode de desfogar-se.

A la penúltima estrofa intenta treure-li importància al fet de que no tothom depengui de tu, i que aquest no és el principal problema, hi ha problemes més grans.

A l'última estrofa l'única idea que intenta transmetre és que s'ha de tocar de peus a terra i que hem de buscar-nos la vida i mirar de deixar aquestes il·lusions  impossibles de banda.