Màrius Sampere
Màrius Sampere i Passarell va néixer el 28 de desembre de 1928 al carrer de la Igualtat (actual carrer Cartagena), al barri del Guinardó a Barcelona. El 1929 els seus pares es van separar fins el 1941, i va viure amb la seva mare i la seva família. Màrius Sampere es va educar a les escoles del seu barri, tot just va acabar la guerra civil, i posteriorment va cursar el batxillerat a l'Institut Balmes i en una acadèmia privada. Entre 1939 i 1949 va fer les primeres temptatives poètiques en castellà. Va ser a partir del 1942 que, en tornar a viure junts els seus pares, van establir-se a Sant Adrià del Besòs. Entre el 1944 i el 1945 va treballar en el món dels estudis fotogràfics i la publicitat a Badalona. Treballarà en aquesta professió fins al final de la dictadura, quan es va convertir en funcionari de l'administració en qüestions d'assessoria i normalització lingüística. El 1953 va estudiar solfeig, piano, harmonia i contrapunt. Tot plegat, aquesta formació, el va portar a composar lletres per a cançons i també música, sobretot entre el 1963 i el 1967 al Grup Estrop. No va ser fins a final dels anys cinquanta que va projectar-se socialment com a poeta.
No és fins al 1958 que comença a escriure les seves poesies en català. La seva obra, tot i que ha patit una escassa difusió, ha perfilat un dels poetes més destacats i notables de la seva generació. En aquest sentit, el 1961 i el 1962, de retorn d'un viatge a Escòcia i Anglaterra va expressar les seves impressions en el que es convertiria en el seu primer llibre en català, Viatge amb automòbil que el precediria L'home i el límit, amb el qual va guanyar el premi Carles Riba el 1963. El recull, però, no va ser publicat fins tres anys més tard, l'any 1968. A final dels anys seixanta l'autor es va establir professionalment a Santa Coloma de Gramenet, i el 1969 es va casar amb Maria del Carme Tarrés. El 1972 va ser anomenat Mestre en Gai Saber, Flor Natural a Zuric, Viola a Brussel·les i Englantina a Ginebra. Dos anys més tard va guanyar el premi President Macià a Amsterdam que va ser publicat dins de Poemes de baixa freqüència, i el 1975 va tornar a guanyar un nou premi, el Ribas i Carreras de Blanes amb aquest mateix recull, publicat el 1976. Aquest volum aplega gairebé la meitat de la seva producció inèdita entre 1963 i 1973. El 1980 Màrius Sampere va quedar finalista del premi López Picó de Vallirana. Dos anys més tard, el 1982, va guanyar el premi Jordi de Sant Jordi a València amb Samsara. En aquesta dècada Sampere incorpora dos canvis importants a la seva obra, una dedicació més professional i un compromís estable de la publicació de la seva obra. El 1983 va ser un dels finalistes del premi Vicent Andrés Estellés amb Qüestions menors, i a l'any següent va ser guardonat amb el premi Miquel de Palol de Girona amb Llibre de les inauguracions. Posteriorment va publicar altres reculls de manera més o menys regular entre les que destaquen Oniris i el tret del caçador, el 1987, L'ocell que udola, el 1990, La taula i les estrelles, el 1992, La cançó de la metamorfosi, el 1995, Demiúrgia, el 1996 i Premi de la Institució de les Lletres Catalanes, Thanatos suite, el 1997 i l'antologia poètica Si no fos en secret, el 1999.
El mateix autor ha desmentit a aquells que l'han inscrit en la tendència poètica anomenada realisme social i es considera més aviat eclèctic. Entre els poetes que en destaca hi ha els estrangers Jacques Prévert, Quasimodo o Eliot, tot i que en els seus inicis es va sentir molt a prop de Gabriel Ferrater. Els temes que Sampere tracta de manera constant són la tragèdia humana, no necessàriament trascendent, protagonitzada per l'amor, el dolor o la mort. El seu estil arriba a transmetre confessions personals, plenes de clarobscurs, on la contradicció forma part de la reflexió i de la naturalesa dels poemes. Sampere deixa entreveure, al llarg de la seva producció poètica, les seves preocupacions metafísiques. Amb mostres de tendresa i ironia, també es deixa endur pel sarcasme, en algunes ocasions fins i tot irreverent.
