Fernando Pessoa

Lisboa, 1888-1935)

Visqué de petit a Àfrica del Sud i adoptà l’anglès com a llengua literària. El 1905 retorna a Lisboa.
“A més de la poesia ortònima (és a dir, signada pel poeta amb el seu propi nom), la qual es manté essencialment fidel, si bé amb un accent personalíssim a la tradició lírica nacional, cal considerar l’obra heterònima, atribuïda per l’autor a tres poetes ficticis, prou diferents i perfectament caracteritzats: Alberto Caeiro, ricardo Reis i Álvaro de Campos. El primer, mestre dels altres dos, dóna a la seva obra un contingut filosòfic antimetafísic; Ricardo Reis es complau en un neoclassicisme horacià i desencisat, mentre que Álvaro de Campos se situa en una línia d’avantguardisme apassionat i d’expressió vehement, un poc a la manera de Walt Whitman.”
“En el número únic de Portugal Futurista [1917], Almada-Negreiros i Álvaro de Campos llancen els seus Ultimatos en rebuig de l’idealisme romàntic petit burgès i de les formes culturals que l’expressen. El d’Álvaro de Campos és especialment irreverent i iconoclasta. Les figures consagrades de la literatura europea de l’època –Anatole France, Barrès, Bernard Shaw, Chesterton...- hi són posades en duríssima solfa; Maeterlinck és definit com a “fogó del Misteri apagat” i Kipling rep la qualificació d’”imperialista del ferro vell”. La cultura europea o, si més no, la seva decadència, és atacada de front. [...] la modernitat ha estat inaugurada dins el context de la literatura portuguesa.”
(Josep M. Llompart)