El campanar

 

Sovint, sovint, com per la dreta escala d'un campanar, 

fosca i en runes, pujo cercant la inaccessible llum; 

ple de fatiga dono voltes, 

palpants els murs en la tenebra espessa, 

graó rera graó. 

Però de temps en temps, 

sento la veu de les campanes,

clara i alegre, ressonar, 

tocant a festa allà en l'altura, 

i veig per la finestra en el silenci de l'alba els camps estesos,

esperant. 

Aurores de la infància,

 com us trobo llavors, 

ah, com encara dintre meu, 

una llavor de joia perdurable pugna per fer-se planta exuberant! 

Com crides, infantesa, en les profundes capes del cor, 

com, de genolls, et trobo, 

Déu meu, llavors, tornat pura lloança!  

Joan Vinyoli ( Les hores retrobades)

A la primera estrofa del poema, el poeta ens manifesta que la seva vida és incerta, no sap cap a on va i a causa d’això la seva felicitat és quasi inaccessible, tot i així ell segueix i tira endavant amb un posat pessimista. Malgrat aquests entrebancs que se li oposen pel camí, com ara són els graons, ell els supera amb els ulls tancats i amb dificultats, però la felicitat encara es troba distanciada. De vegades la felicitat es veu de lluny, com una esperança, com una motivació per seguir i saber que realment es allà i existeix i només la aconseguirà a poc a poc i amb esforç per això la metàfora de que el paisatge l’espera en silenci. Finalment parla sobre la seva infantesa i de com l’enyora. La infantesa és una etapa en la qual no ens adonem de les desgràcies exterior i que som plenament feliços , de vegades això també és bo. Joan Vinyoli porta la seva infantesa mol endins seu i mai se la podrà treure de sobre, mai podrà oblidar aquells moments tan feliços i que ara costen tan d’aconseguir.