El meu poble i jo

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

(1968)

Salvador Espriu

 

Aquest poema es titula El meu poble i jo i parla de com la societat els tractava.

El poema es divideix en deu estrofes de tres versos cadascuna, al final de cada estrofa acaba dient "El meu poble i jo" ja que ens ho vol mostrar com una cosa conjunta, ens vol dir que ell estava lligat al seu poble i eren com dos elements inseparables.

A la primera estrofa ens vol dir que al seu poble la gent se'n burlava d'ell i parlava malament, i quan diu "Bevíem a grans glops" es refereix a que era una cosa contínua i cruel.

A la segona estrofa ens diu d'una manera molt discreta que fins i tot recorrien a la violència. Amb la frase final i contínua de El meu poble i jo ens vol dir que era com un maltracta tant a la societat com al mateix poble.

A la tercera estrofa fa referència sobre les dues estrofes anteriors que de tot això, de tantes crueltats se'n aprenen coses i se'n treuen conclusions.

A la quarta estrofa ( en general a tot el poema)  utilitza una figura retòrica que és una personificació ja que diu que la mateixa sort uneix a l'autor i al poble.

A la cinquena estrofa ens reafirma la idea de la unió tant forta que uneix al poble i l'autor.

A les últimes cinc estrofes fa referència a que ells feien bé en enfrontar-se contra aquells que els volien fer mal i que l'únic que volien era salvar la llengua i allò que era seu. Tot això tenia unes conseqüències que eren morts però que ells havien après a superar-les

Al final acaba dient que la batalla no està perduda i que ells es mantindran junts i esperant.

Salvador Espriu

 

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985). Fill de notari, passà la major part de la seva adolescència entre Barcelona i Arenys de Mar, d'on procedia la seva família. Cursà estudis de dret i història antiga. L'any 1933 feu un creuer pel Mediterrani, que li permeté de conèixer les mitologies clàssiques que havia estudiat i que tanta influència tindrien en la seva obra. Conreà diversos gèneres literaris. Destacaríem, pel que fa a narrativa, El doctor RIP (1931), Laia (1932), Ariadna al laberint grotesc (1935), Miratge a Citerea (1935) i Les roques i el mar, el blau (1981); en poesia Cementiri de Sinera (1946), Les cançons d'Ariadna (1949), Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954), Final del laberint (1955) i La pell de brau (1960); i en teatre Antígona (1955), Primera història d'Esther (1948) i Una altra Fedra, si us plau (1978). Salvador Espriu qualificà genèricament la seva obra com meditació de la mort. Se l'ha considerat el poeta nacional de Catalunya.

 

 

 

QUADERN DE VACANCES

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Salveu-me la mirada, que no es perdi.
Tota altra cosa em doldrà menys, potser
perquè dels ulls me'n ve la poca vida
que encara em resta i és pels ulls que visc
adossat a un gran mur que s'enderroca.
Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,
i puc sentir i tocar i escriure i créixer
fins a l'altura màgica del gest,
ara que el gest se'm menja mitja vida
i en cada mot vull que s'hi senti el pes
d'aquest cos feixuguíssim que no em serva.
Pels ulls em reconec i em palpo tot
i vaig i vinc per dins l'arquitectura 
de mi mateix, en un esforç tenaç
de percaçar la vida i exhaurir-la.
Pels ulls puc sortir enfora i beure llum
i engolir món i estimar les donzelles,
desfermar el vent i aquietar la mar,
colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.
Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Viuré, bo i mort, només en la mirada.

COSES D'aquest estiu no en vull recordar més
que la mirada de complicitat
d'una veïna que prenia el sol
ben nua i va somriure complaguda
quan va adonar-se que la contemplava,
i aquell instant fugaç, irrepetible,
de quietud total, que el món restà 
desert de si mateix i era un cristall
transparent i compacte altra vegada.
Tota altra cosa no serà l'estiu,
aquest estiu, vull dir, i si algú em parla
d'aquelles mil foteses inefables
que componen els dies i les nits,
diré tranquil.lament: No me'n recordo.    

Comentari En aquest poema el que ens intenta transmetre, són les meravelles que li han passat en una època concreta, l’estiu. Parla de tot el que aquest estiu li ha transmès. Com? Per mitjà de la vista. No és un sentiment, és un sentit, un sentit que li aporta molts sentiments diferents. El poema té dues estrofes. En la primera ho podem veure clar, ja que demana conservar la vista per sobre de tot, davant de la mort. A partir d’un sol sentit pot captar totes les belleses de la vida,pot  viure, identificar-se ,estimar i  quedar-se sorprès davant de tota imatge que li aporti una sensació. El segon paràgraf és l’origen de tots aquests sentiments, que es queda resumit en tan sols imatges i gestos. Només és estiu tot allò que la seva visió ha pogut captar i hagi estat transformat en sentiments agradables.

Comentari

Aquest poema, és com una mena de manifest de sentiments, que el que intenta dir es que aprecia molt a una persona. 

En la primera estrofa descriu el que significa aquesta persona cap a ell per mitjà d'elements de la naturalesa. Com ara, la terra, el vent, la pluja, el bosc...

En el segon paràgraf parla en sentit melancòlic, el que pensa quan aquesta persona no està a prop.Parla del que sent cap a la persona.

En l'últim paràgraf diu que aquesta persona l'ajuda a viure, li dóna vida, quan esta aprop seu.

Llibre sense títol

Si fossis terra creixeria en tu
i llevaria fruits d'una rara dolcesa,
seria fidel als camins que et solquen la pell
i als rius secrets que et travessen l'entranya.
Si fossis mar manllevaria el vent
per desvetllar-te remotíssims ecos.
Si fossis pluja et rebria tot nu.
Si fossis bosc estimari l'ombra.

Només et tinc a tu. Covardament
t'invoco a plena nit amb les mateixes 
paraules que temps ha. La lluna és groga
i em xucla el moll dels ossos. Tu retornes
com un record de mi mateix i em cauen
dels dits a terra, lentament, les restes 
del temps caduc que he viscut sense viure.

Ara és l'hora vermella delsguerrers.
Marca la cera nova amb dits lentíssims.
Estén-te a terra, acull-me.
Sense el teu foc cap foc no em vivifica.
Retorno a tu i els passos em ressonen
com si inventés camins per dins un claustre.

 

Miquel Martí i Pol

Miquel Martí i Pol va néixer a Roda de Ter (Osona) el 1929.Ha escrit prosa i ha fet traduccions. Als catorze anys va començar a treballar al despatx d'una fàbrica tèxtil. 

La seva poesia, d'arrel autobiogràfica, transcendeix la realitat de l'àmbit de la seva malaltia i del temps històric concret, i crea un paisatge interioritzat, que transmet serenitat.

Ha estat guardonat, entre d'altres, amb el Premi de la Crítica, el Premi Ciutat de Barcelona,el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes ,la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts,la Creu de Sant Jordi, el Premi Nacional de Literatura ,i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.
Entre l'obra musicada, destaca l'àlbum Un pont de mar blava, del qual és coautor de les lletres amb el cantant Lluís Llach.

Els homenatges populars i les distincions honorífiques s'han multiplicat d'ençà del seu setantè aniversari.

És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Va morir el 11 de novembre de 2003.

¡Benvinguts al meu espai de literatura!

Aquí hi penjare biografíes,poemes, comentaris etc. d'autors coneguts. També hi haurà el poeta del mes, que en aquest cas comencem per Martí i Pol. Hi ha un apartat on s'hi poden deixar comentaris sobre l'espai.

Espero que us agradi i animeu-vos a comentar!