Fernando Pessoa

Fernando Pessoa

Lisboa, 1888-1935)

Visqué de petit a Àfrica del Sud i adoptà l’anglès com a llengua literària. El 1905 retorna a Lisboa.
“A més de la poesia ortònima (és a dir, signada pel poeta amb el seu propi nom), la qual es manté essencialment fidel, si bé amb un accent personalíssim a la tradició lírica nacional, cal considerar l’obra heterònima, atribuïda per l’autor a tres poetes ficticis, prou diferents i perfectament caracteritzats: Alberto Caeiro, ricardo Reis i Álvaro de Campos. El primer, mestre dels altres dos, dóna a la seva obra un contingut filosòfic antimetafísic; Ricardo Reis es complau en un neoclassicisme horacià i desencisat, mentre que Álvaro de Campos se situa en una línia d’avantguardisme apassionat i d’expressió vehement, un poc a la manera de Walt Whitman.”
“En el número únic de Portugal Futurista [1917], Almada-Negreiros i Álvaro de Campos llancen els seus Ultimatos en rebuig de l’idealisme romàntic petit burgès i de les formes culturals que l’expressen. El d’Álvaro de Campos és especialment irreverent i iconoclasta. Les figures consagrades de la literatura europea de l’època –Anatole France, Barrès, Bernard Shaw, Chesterton...- hi són posades en duríssima solfa; Maeterlinck és definit com a “fogó del Misteri apagat” i Kipling rep la qualificació d’”imperialista del ferro vell”. La cultura europea o, si més no, la seva decadència, és atacada de front. [...] la modernitat ha estat inaugurada dins el context de la literatura portuguesa.”
(Josep M. Llompart)

AUTOPSICOGRAFÍA

El poeta es un fingidor.
Finge tan completamente
Que hasta finge que es dolor
El dolor que de veras siente.

Y quienes leen lo que escribe,
Sienten, en el dolor leído,
No los dos que el poeta vive
Sino aquél que no han tenido.

Y así va por su camino,
Distrayendo a la razón,

El tren girando con cuerda
Que se llama corazón.

                                     Fernando Pessoa

.De vegades per obtenir un bon resultat d’una obra ens podem arribar a ficar tan en un paper fingit que ens oblidem de la nostra pròpia identitat i del que realment sentim. Les millors paraules sorgeixen del sofriment. El poeta es centra tan en la seva obra i en els detalls que fan que sigui realista ,que s’oblida de que realment potser no és tan lluny de la mateixa realitat. Darrere de les paraules i dels fulls sempre pot haver-hi sentiments reals i no tan reals. La gent sent l’escrit però mai serà capaç de sentir el que sent qui ho ha escrit. Creiem que les paraules són una decoració i que no estan basades en la realitat. El poeta té dos funcions : transmetre allò escrit o escriure allò que sent i que mai ningú arribarà a entendre excepte ell.El poema tan sols és el reflexa del full al lector i del full als sentiments del poeta.

Corrandes a gust popular

*
Val la pena ser discret?
Jo no ho sé, si val la pena.
El millor és estar quiet
i fer la cara serena.

*
Totes les coses que dius
no són, en fi, veritat.
Però, si ens fan ser feliços,
això és la felicitat.

*
El molinet de cafè
fa pols aquells grans que mol.
La pols que és ja la meva ànima
va moldre qui em deixà sol.

*
Aigua que passa i que canta
és aigua que fa dormir...
Somiar és cosa que encanta,
pensar però no sentir.

*
El dia de Sant Joan
hi ha fogueres i follies;
uns gaudeixen, altres no,
talment com els altres dies.

 

Fernando Pessoa

Corrandes a gust popular s’estructura en 5 estrofes de 4 versos cadascuna.

1. La discreció és una cosa incerta, moltes vegades no sabem perquè som discrets per tant..... ens diu amb sinceritat i sense entrebancs que ell no sap si realment serveix d’alguna cosa actuar amb discreció, val més actuar amb normalitat.
2. De vegades ens auto enganyem per fer-nos contents. Les mentides fan la felicitat? Sí, enganyar-nos a nosaltres mateixos ens fa crear una felicitat fictícia amb la que ens sentim agust sense voler acceptar que potser realment no hauria de ser així.
3. A la tercera estrofa trobem ja algunes figures retòriques com ara metàfores i personificacions. El molinet de cafè és una persona que destrossa els grans i els fa pols, els grans són l’ànima del poeta. Seguint amb el molinet com una persona ens diu que és el mateix que el destrossa i el deixa sol a la vegada.
4. En aquesta estrofa ja no tenim les pistes tan clares però per lògica podem acabar dient que el soroll de l’aigua és tranquil·litzador i el fa dormir. Quan dorms somies i somiar vol dir pensar però no sentir.
5. Finalment eludeix a una festa popular que sol ser animada però ell li treu aquest encant remarcant que tot i ser festa pot haver-hi gent que s’ho passi bé i gent que no deixant de banda que sigui festa. Una festa no taparà les nostres preocupacions i els nostres mals. És un dia com tots els altres.