Blogia
x__X

Salvador Espriu

I beg your pardon

 

I beg your pardon (1979)

Quan el centre del món

no ets ben bé tu

(per més que en tinguis la il•lusió),

si et desvetllaven enmig de la nit,

no vulguis preguntar-te per què vius:

distreu-te rosegant l'ungla d'un dit.

 

Quan el centre del món

queda tan lluny

de tu

que honestament

comences a saber que no ets ningú,

para't per un moment

i venta al primer nas un cop de puny.

 

Problemes cada volta més esquius

et vénen a torbar la dolça son.

Sols et faltava ja, pel que tu dius,

llucar que no ets del tot centre del món.

 

Parent de Badalona o d'Istanbul,

tant si ets actiu com si fas el gandul,

en aquest nostre món sense demà

és molt difícil de guanyar-te el pa.

No et donaré ni el més petit consol,

et volaran un dia qualsevol.

Però entretant evita alguns transtorns,

posant-te ben cordats els pantalons      

Salvador Espriu

Aquest poema es divideix en quatre estrofes. A la primera ens vol transmetre la idea de que si no destaquem en alguna cosa i algú ens trenca les il·lusions no ens hem de desmoralitzar ni trencar-nos el cap amb preguntes que no porten enlloc sinó que hem de buscar una altra sortida i no estancar-nos.

A la segona estrofa fa referència a què quan ens adonem de que nosaltres no som el millor de tot i que molta gent no depèn de nosaltres ( hem fracassat), és quan comencem a saber que d'entre tanta gent nosaltres no som res en comparació. Com a remei cap al final del vers posa la violència, que més que violència podríem dir que és un mètode de desfogar-se.

A la penúltima estrofa intenta treure-li importància al fet de que no tothom depengui de tu, i que aquest no és el principal problema, hi ha problemes més grans.

A l'última estrofa l'única idea que intenta transmetre és que s'ha de tocar de peus a terra i que hem de buscar-nos la vida i mirar de deixar aquestes il·lusions  impossibles de banda.

 

El meu poble i jo

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

(1968)

Salvador Espriu

 

Aquest poema es titula El meu poble i jo i parla de com la societat els tractava.

El poema es divideix en deu estrofes de tres versos cadascuna, al final de cada estrofa acaba dient "El meu poble i jo" ja que ens ho vol mostrar com una cosa conjunta, ens vol dir que ell estava lligat al seu poble i eren com dos elements inseparables.

A la primera estrofa ens vol dir que al seu poble la gent se'n burlava d'ell i parlava malament, i quan diu "Bevíem a grans glops" es refereix a que era una cosa contínua i cruel.

A la segona estrofa ens diu d'una manera molt discreta que fins i tot recorrien a la violència. Amb la frase final i contínua de El meu poble i jo ens vol dir que era com un maltracta tant a la societat com al mateix poble.

A la tercera estrofa fa referència sobre les dues estrofes anteriors que de tot això, de tantes crueltats se'n aprenen coses i se'n treuen conclusions.

A la quarta estrofa ( en general a tot el poema)  utilitza una figura retòrica que és una personificació ja que diu que la mateixa sort uneix a l'autor i al poble.

A la cinquena estrofa ens reafirma la idea de la unió tant forta que uneix al poble i l'autor.

A les últimes cinc estrofes fa referència a que ells feien bé en enfrontar-se contra aquells que els volien fer mal i que l'únic que volien era salvar la llengua i allò que era seu. Tot això tenia unes conseqüències que eren morts però que ells havien après a superar-les

Al final acaba dient que la batalla no està perduda i que ells es mantindran junts i esperant.

Salvador Espriu

 

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985). Fill de notari, passà la major part de la seva adolescència entre Barcelona i Arenys de Mar, d'on procedia la seva família. Cursà estudis de dret i història antiga. L'any 1933 feu un creuer pel Mediterrani, que li permeté de conèixer les mitologies clàssiques que havia estudiat i que tanta influència tindrien en la seva obra. Conreà diversos gèneres literaris. Destacaríem, pel que fa a narrativa, El doctor RIP (1931), Laia (1932), Ariadna al laberint grotesc (1935), Miratge a Citerea (1935) i Les roques i el mar, el blau (1981); en poesia Cementiri de Sinera (1946), Les cançons d'Ariadna (1949), Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954), Final del laberint (1955) i La pell de brau (1960); i en teatre Antígona (1955), Primera història d'Esther (1948) i Una altra Fedra, si us plau (1978). Salvador Espriu qualificà genèricament la seva obra com meditació de la mort. Se l'ha considerat el poeta nacional de Catalunya.