Barcelona 1914-1984. Poeta. El seu pare va morir quan tenia quatre anys i va viure una infantesa marcada per les penúries econòmiques familiars i la felicitat dels estius passats a Santa Coloma de Farners, paisatge sovint evocat en la seva poesia. Cursà estudis de comerç i als setze anys entrà a treballar a l’editorial Labor, on va exercir càrrecs diversos, fins a la seva jubilació el 1979.
De vocació inicial vacil·lant i de formació autodidacta, Vinyoli concep la poesia, a la manera ribiana, com una eina indagatòria i de coneixement sobre un mateix i sobre el món i com una forma de realització espiritual. La seva lírica, deutora del
romanticisme alemany i el postsimbolisme evoluciona progressivament cap a una poesia metafísica i existencial empeltada d’un realisme de caire experiencial i moral. La poesia és, per a Vinyoli, una via d’arrelament en la realitat i de transcendència d’aquesta i el mitjà òptim, de salvació, per superar l’estat d’indigència que el poeta creu inherent a la condició humana.
La seva producció poètica pot dividir-se en dues etapes: la primera, que va de 1937 a 1963 i en la qual és fidel al mestratge de Riba i Rilke, és la de formació i consolidació. Està caracteritzada pels constants replantejaments poètics i per la ferma voluntat de construir-se una veu lírica personal. Publica cinc reculls poètics:
Primer desenllaç (1937), un llibre menor en què preval la voluntat d’art a l’autèntica poesia;
De vida i somni (1948), escrit segons una nova forma de concebre el quefer poètic, més com «un misteri quasi religiós que com un ofici»;
Les hores retrobades (1951), de to marcadament elegíac i que inaugura l’etapa de consolidació de Vinyoli, que comportarà el pas decisiu des del descriptivisme paisatgístic inicial fins al procés de simbolització tan característic de la seva obra posterior; i
El Callat (1956), que es conforma com el volum central i més reeixit de la primera època.
L’any 1963, i després de set anys de silenci, en els quals, però, escriu la primera versió de
Llibre d’amic, Joan Vinyoli publica
Realitats, un llibre irregular i heterogeni en què el poeta vacil.la entre seguir fidel als postulats poètics que han presidit l’escriptura d’
El Callat o adscriure’s al model de poesia realista i engatjada que impera en aquell moment a Catalunya.
La segona etapa, que va de 1970 a 1984, és la de maduresa i plenitud poètiques i coincideix amb el moment de màxim reconeixement per part de la crítica (premis, ressenyes, lectures poètiques...) i del públic lector. És també la més fecunda: edita un total d’onze llibres de poemes, a més de dos reculls d’obra poètica,
Poesia completa 1937-1975 (1975) i
Obra poètica 1975-1979 (1979), i dos volums de traduccions de la poesia de Rilke,
Versions de Rilke (1984) i
Noves versions de Rilke (1985), que apareix pòstumament. Entre 1970 i 1975, Vinyoli publica els volums
Tot és ara i res (1970),
Encara les paraules (1973) i
Ara que és tard (1975), que formen un tríptic unitari, pel to desolat i pel plantejament existencialista que els caracteritza.
Amb
Vent d’aram (1976), s’inicia el darrer tombant de la seva poesia, molt intens i productiu, malgrat els constants problemes de salut. Els llibres publicats en aquests anys giren al voltant de tres eixos temàtics: l’amor, la mort i la poesia.
Llibre d’amic (1977),
El griu (1978) i
Cants d’Abelone (1983, però escrit el 1979) són llibres de temàtica amorosa, ja sigui des d’un vessant místicoespiritual o més explícitament eròtic (
El griu). Amb el recull
Cercles (1979), de to amarg, però lúcid, Vinyoli intenta una reflexió metafísica sobre l’existència; mentre que en els darrers poemaris,
A hores petites (1981),
Domini màgic i
Passeig d’aniversari (1984), el tema central és el de la polarització entre la consciència de la mort i la dimensió màgica i transcendent de la paraula poètica. A les acaballes de la vida, el poeta s’aferra en l’àmbit líric com a únic mitjà per fer front a l’embat del temps i la fragilitat de l’existència: «Tot és lluny i prop, / i no s’acaba mai aquest viatge / per les paraules: / ja no tinc res més.»
L’obra de Joan Vinyoli, de gran coherència i unitat, malgrat la diversitat de formes i estils, i elaborada al marge de modes, escoles i tendències, esdevindrà, sobretot a partir dels anys setanta, punt de referència de les noves generacions de poetes, tant pel caràcter original de la seva proposta estètica i del seu univers imaginari com per l’autenticitat i la modernitat de la seva veu lírica.
