Sé un poble lluny de provença

  

SÉ UN POBLE LLUNY DE PROVENÇA ( on he deixat les claus)

 

A Concepció Martí

Sé un poble lluny de Provença

Blanc de pètals de matí,

No hi ha torres de defensa

Ni contrades de remença

Sense casa ni molí.

Ni enyorança, ni temença,

Ni l'ocell en roc marí:

La vinya pertot s'agença

I en ermots en defallença

Creix el blat d'etern nodrir.

Tot és llum a l'hora tensa

Amb frescors de monestir;

Per una Alta Complaença

El sol hi lleva semença

En rostolls de bon seguir.

Tot és do, tot recompensa

I l'Extrema Coneixença

Per qui en sap trobar el camí;

A l'Alba de la Naixença

Tu i jo hi voldríem morir.

Josep Vicenç Foix

Aquest poema pertany al llibre On he deixat les claus (1953).

En aquest poema, l’autor ens intenta transmetre la seva necessitat de marxar d’allà on prové amb un seguit de petites descripcions que designen aquest poble lluny de Provença del qual ens parla al principi i on ell desitja anar a parar. El poeta és un exiliat de la seva pròpia terra, possiblement fent referència a la guerra ell se sent descolocat i desarmat, no té on anar ja que les condicions l'han obligat a marxar d'allà on provenia. Ens parla de sentiments com la enyorança, la temença. Quasi tots els versos acaben amb “ensa” o “ença” per donar musicalitat al poema. Cap al final tracta sobre que és aquella gent intel·ligent la que sap i vol trobar un lloc agradable per posar fi a la seva vida, cosa força dificil i complicada en temps de guerra.